Les primeres referències a troballes i monuments arqueològics, sobretot d’època romana, es troben en les obres històriques publicades a València des del segle XVI, com la Crònica de Pere Antoni Beuter. En el segle XVII aparegueren les primeres monografies sobre inscripcions romanes i monedes, i en el XVIII començaren a excavar-se jaciments romans com les vil·les del Vilar (el Puig) i els Banys de la Reina (Calp), i les ciutats de Saguntum, Lucentum (Alacant) i Ilici (Elx) per iniciativa d’eclesiàstics i estudiosos com Antoni Josep Cavanilles i Antoni de Valcárcel. En la segona meitat del segle XIX, cal valorar la trajectòria de Joan Vilanova i Piera, que publicà els primers treballs sobre prehistòria i inicià les excavacions i exploracions a jaciments de referència del paleolític valencià, com les coves del Parpalló (Gandia), Negra (Xàtiva) i les Llometes (Alcoi). Malgrat aquest impuls als estudis prehistòrics, seran metges i naturalistes de la Universitat de València (UV) els difusors de l’evolucionisme i de l’obra de Charles Darwin. Al llarg del segle XX, els nous plantejaments teòrics i la millora en els mètodes d’excavació i documentació portaren a una creixent institucionalització i professionalització de l’arqueologia, que a la UV es reflectí en la constitució del Laboratori d’Arqueologia l’any 1921 i en la introducció dels continguts de prehistòria en els estudis universitaris par part del catedràtic d’Història Lluís Pericot a partir del 1927. Després de la Guerra Civil, amb la incorporació del catedràtic d’Arqueologia Miquel Tarradell l’any 1956 es consolidaren els estudis d’arqueologia a la UV i, amb la fundació de la revista Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia el 1962, començà el desenvolupament de l’arqueologia científica a la nostra universitat